My Items

I'm a title. ​Click here to edit me.

Apunts per un viatge en bici

Per: Jordi Cortinas Recordar que el viatge és fàcil. L’important és tenir un pla global. Una idea general del que es vol fer. És a dir, cal definir el perquè del viatge i on es vol arribar. El perquè sempre és difícil. Per plaer. Per descobrir. Per conèixer. Per ser. Per oci. Per entrenar. I després cal saber on es vol anar. I aquest ON ES VOL ANAR pot ser només per definir un primer objectiu com a primera meta i després tenir un parell d’alternatives per tornar; per escurçar-la i... evidentment... un súperpla brillant que seria la repera que sortís i que has de guardar íntimament com si fos un somni. Aquests dos eixos són claus per després no errar amb les sensacions i no anar qüestionant la filosofia durant la ruta. Una altra cosa és tenir la capacitat per modificar. Per alterar la ruta. Per adaptar la filosofia per les condicions físiques o climàtiques; però saber aquests dos eixos fan que les altres coses siguin només elements de rutina. Cal tenir un asterisc IMPORTANT sobre el present del viatge. Aquest present és la carretera que agafes. El lloc on dorms o el lloc on pares a menjar. Aquests són els PRESENTS. Que són molt importants; però que porten a situacions solucionables. Si no sopes pasta; pots sopar pintxos. Si no arribes a una ciutat; n’arribaràs a una altra. Si no vas per una carretera més curta; la carretera serà més llarga. Aquests PRESENTS fan molta por abans de sortir i cal recordar que són solucionables; tot i que omplen d’inseguretats i dubtes i preguntes... però un cop recuperes la «rutina» de viatjar o aprèns a fer la teva rutina de viatjar o la defineixes (sempre l’acabes fent encara que sigui el primer dels viatges que fas d’aquesta manera) cal recordar que tot s’acaba solucionant. TOT! En aquest viatge el meu present en format ruta gps preestablerta es trenca el primer dia. EL PRIMER. Justament al quilòmetre quaranta quan em trobo EL PRIMER dia enmig d’un camí de muntanya, amb una bici de carretera, totalment de carretera, i amb el GPS marcant DESVÍO DE TRAYECTO i tenint la sensació que, aquest cop, la màquina té raó i estic DESVÍO DE TRAYECTO. Ruta - Toro ACLARIMENTS Això són notes d’un viatge de Barcelona a Porto i després del caprici de tornada de Porto a Donosti els mesos de març / abril del 2019. L’anada va ser per l’interior. Valladolid, Burgos i d’altres. La tornada més pel nord. Logroño. Santander. No tenia gaires coses definides. El més clar que volia arribar a Porto; però ni etapes, ni llocs on dormir ni, exactament, com tornar. Tenia molts dies per endavant i ja aniria fent. Quan vaig arribar vaig tenir la necessitat d’escriure sobre coses que m’havien passat o que no m’havien passat, però no en format clàssic de dies i rutines... el resultat va ser això... i ara el comparteixo. MOMENTS I PRESENTS Les fotos que no he fet Etapa Pamplona · Logronyo. Vaig pedalant. Carretera de rectes llargues i un cel blau. Un paisatge gris. Sense detalls. Sense verds. Pocs colors. Els quilòmetres van passant. Les línies discontínues passen. Contínuament. Amb una mica de ritme. Els genolls van. Amunt i avall. Respiro. Pamplona comença a quedar lluny i les formes desconegudes de Logroño comencen a intuir-se. Petites. Però apropant-se. El dia, com el paisatge, també gris va passant. Recordo que és diumenge. Que Manresa comença a quedar lluny i les formes conegudes de Porto comencen a semi·intuir-se i es va apropant. Un glop d’aigua. Una línia discontínua més. Les rutines comencen a establir-se i a tenir-les controlades sense que hagi de fer una llista per saber què he de fer o de si ja ho he fet o de si he de moure-ho tot o puc més o menys oblidar alguna rutina i avançar línia discontínua a línia discontínua. I tinc imatges que se’m passen pel cap. Imatges que no he fet i dubto de si al no fer-les, però haver-les vistes, les podré recuperar en algun moment quan les necessiti. La pendent d’una baixada. L’arbre retorçat sortint de Coll de N’Argó, el nen a la bici que em mira mentre pedalem en paral·lel, els núvols estàtics de Magritte... i mentre pedalo i repasso imatges que perdré. Una indicació. Pamplona 35. Logroño 55. I penso que seria interessant trobar la senya de Pamplona 45. Logroño 45. Com a metàfora de meitat. De com de lluny pot quedar un lloc i com d’aprop, sembla ser l’altre. Com a metàfora del viatge i de com sovint em trobo en meitat, a la meitat, des de la meitat... i dubto de si recular o de si tirar endavant. La línia discontínua passa. I una altra. I de sobte. A l’esquerra. Pamplona 45. Logroño 45. Atura’t. Fes la foto. Si ets a la meitat. Si no hi ha ningú. Atura’t. Recula una mica. I fer la PUNYETERA foto. Jordi! Una altra línia discontínua. Una altra imatge que no saps si recuperaràs. Però que sí recordaràs. Tan a prop de ser. Tan lluny de quedar-se. Ruta - Sabiñánigo Tocar les pedres Surto del hostel. Vull fer una foto que ahir no vaig acabar fent en arribar a Valladolid. Em perdo pels carrerons i no acabo de trobar la catedral. No trobo la catedral. Imagina com serà la sortida de la ciutat. Em perdré mil vegades... però mentrestant busco la catedral. Porto una cala posada al pedal i amb l’altre fora com si estigués a la cantonada. De fet, ahir juraria que era a la cantonda... però no l’acabo de trobar. He buscat informació a wikipedia mentre esmorzava... Catedral d’estil herrerià amb afegits barrocs de l’arquitect Juan de Herrera consagrada 1668 i creada al 1595... quan hi vaig passar ahir em va semblar descomunal. Potser no tant com la de Burgos... i mentre penso en això me la torno a trobar. Les pedres. L’enormitat. Les escales. La porta. I uns carrers petits. Que no et deixen agafar perspectiva. M’aturo en la distància i penso, com sempre, on posar la bici perquè quedi... i de sobte canvio d’idea. Veig al bici recolzada contra les pedres. Pedres sense forma definida. Amb mil curves i mil forats. Hi hauran passat mil mans. Milions de mirades i ratxes de vent quan encara no érem ni un bri de consciència. Temps de canvis. Temps de marevedís i temps d’intercanvi de productes. Temps de brutícia i temps de beates i oracions. Temps de primers cotxes i temps de peregrins de veritat. Temps que han deixat rastre allà. De manera invisible. I m’apropo. I trec el telèfon. I encara l’apropo una mica més. Endavant i endarrere He triat Oviedo. Però podria ser Santander, Logroño, Pamplona, Burgos, Valladolid, Zamora... però he triat Oviedo. Carrer Gascona, 18. Baixos. Albergue Turístico La Peregrina. A 500 metres del centre. Ubicació fantàstica. Sí. Ubicació fantàstica. Ubicació fantàstica per visitar la ciutat. Per passejar. Per trobar sidreries. Per menjar. Però respiro. Vaig abrigat. Bastant. Fa fred. Tot i que duc els guants sota la jaqueta vermella. I és que encara no començo a pedalar. Primer he d’arribar fins la sortida. Avui sembla fàcil. Bé, cada dia sembla fàcil. I cada dia se’m complica. Agafo la bossa on duc el mòbil de la butxada. Obro google maps i poso la destinació. Miro que la ruta coincideix amb la que vaig decidir ahir la nit. I que la manera de sortir d’Oviedo no és complicada. La segona a la dreta. La primera a l’esquerra i després rotonda. Tercera sortida. Ho tinc escrit i memoritzat. Ruta - Galícia Jaqueta vermella Gabba long sleeve ¿La chaqueta perfecta? De la web de Castelli. «Esta chaqueta ha sido creada inicialmente como una versión de manga larga de la original Gabba para utilizarla con clima frío. Mucha gente seguía diciendo que la prenda Gabba de manga larga era perfecta y por esto hemos decidido llamarla Perfetto Long Sleeve. Es excepcional para los días con clima fresco poniendo debajo una prenda interior y para los días con clima realmente frío poniendo debajo 2 o 3 prendas. Hemos mejorado el acabado repelente al agua para mantener el cuerpo seco sin comprometer la transpirabilidad. Hemos perfeccionado el ajuste, hemos cortado con láser los orificios de drenaje de los bolsillos y hemos modificado completamente el faldón trasero para que permanezca plano y se ajuste mejor. La marca denominativa reflectante que hemos aplicado en la parte trasera garantiza mayor seguridad. Características del Producto • Proporciona total aerodinámica, transpirabilidad y protección • Tejido ligero cortaviento Gore® Windstopper® X-Lite Plus con tratamiento repelente al agua • Paneles en tejido Nano Flex debajo de los brazos • Banda de silicona en la cintura para evitar que se suba • Cremallera de longitud integral YKK® Vislon con solapa cortaviento • 3 bolsillos en la parte trasera con orificios de drenaje cortados con láser • Peso:386g» I detalls que no surten a la web. Si es posa 20 dies gairebé seguits s’enganxa al cos com si fos la teva pròpia roba. Si es posa 20 dies gairebé seguits la trobes sense necessitat de veure-la, encara que sigui vermella et pots orientar per d’altres sentits per trobar-la. Si es posa 20 dies gairebé seguits generes vers ella una relació d’amor/odi que fa que no et vulguis veure de vermell vestit en setmanes. Si es posa 20 dies gairebé seguits i surts a pedalar i no te la poses les cames et penalitzen i no funcionen. Si es posa 20 dies gairebé seguits... no sé... sembla que sigui una part de tu. Com diria Mishima: «Només era una part de tu». Angliru Angliru no sé ni com va arribar ni com va aparèixer. De sobte. Quan ja estava a la segona o a la tercera etapa de la tornada. Va descobrir-se. La veritat és que no el tenia ni previst. Ni contemplat. Ni tan sols situat al mapa. No sé. D’altres ports sí que puc dir que se m’haurien aparegut. La bola del Mundo. La Covatilla. Sierra Nevada. Els podria més o menys situar; però he de confessar que no sabria on situar l’Angliru. Però en canvi, va aparèixer i vaig obrir google maps. I vaig picar a n g l i r u. I es va situar. A només 31 quilòmetres de Oviedo. I llavors entro a google. a n g l i r u. A l t i m e t r i a. I allà va aparèixer. 12 quilòmetres i mig. Altitud 1573 metros. Desnivel 1266 metros. Pendiente media 10,13. Pendiente máxima 23.5. Riosa. Y mirant el perfil amb deteniment. Les cabanes 22%. Lagos 14.5%. Les picones 20. Cobayos 21.5. Cueñas les cabres. 23.5%. El aviru 21.5%. Les piedrusines 20%. I ja està. Amor a primera vista. Regal segur. Ho tenen tot. Interès. Caprici. Risc. Aventura. Diferència. Sortida de normalitat. Excés i risc. Ho tenen tot. Regal segur. Arribada Porto Fa quilòmetres que he començat a veure indicacions que posen Porto. De fet, fa un parell de dies que vaig veure el primer rètol on posava Porto i una quantitat de quilòmetres en tres xifres que ara no recordo. M’havia dit que li faria una foto al primer rètol... però era tan lluny que les suposades ganes i la suposada il·lusió que m’hauria de fer em va semblar una boira estranya i llunyana, sense cap efecte i sense cap tensió. El dia després es va repetir. Un altre rètol. Segur que la distància era menor i segur que la il·lusió potser era una mica més eufòrica... però ni em vaig aturar ni tenia ganes... i pensava segurament en menjar o en agafar bé la ruta o en qualsevol altre cosa. Finalment ara fa una estona he vist el rètol gran PORTO. Sense cap quilòmetre associat. Relativament podia dir que havia arribat. I aquell rètol sí que podia ser un bon moment per aturar-se i fer la foto. Però no era un lloc especialment ni bonic ni interessant. Una carretera estreta. De doble direcció. Una vorera estreta. Molta gent amunt i avall. Cotxes i semàfors. Semàfors i cotxes. I al final ni ho valoro. Gairebé una hora, vint-i-quatre canvis de direccions, un camp de futbol envoltat per gent amb la samarreta de Brasil, més d’un centenar d’esglésies i tres llargues avingudes que ja pensava que eren la bona arribo al centre de Porto. De seguida trobo el hostel i quan sóc a punt de pujar-hi me n’adono que no he fet cap foto. I penso que ja m’està bé. Sovint les arribades són així. Esperant per arribar, amb ganes, planejades durant moltes de tempos però quan hi ets... et pot la gana. L’avorriment. La poca eufòria. El cansament. La desgana i la importància esdevé a poc a poc més relativa. I l’èxit, si en algun moment hi havia l’expectativa de l’èxit, s’esvaeix. Et trobes enmig de la boira i tot esdevé lentament relatiu, més petit, sense eufòria, sense màgia, sense èpica i ha arribat Porto. Sense fotos. Sense glòria. Sense res més que un darrer quilòmetre. I ja està. Punt. L’eufòria és, de vegades, això. Ruta - Donosti Decisió tornada Havia imaginat la ruta diverses vegades. Sense gaire deteniment, però el meu cap havia estat diverses vegades a Porto. Sovint arribava de manera èpica. Amb alguna part de la bici o del meu cos «tocada» per problemes mecànics o físics. Sovint la pluja hi havia estat present. D’altres l’entrada era tranquil·la i somrient emmarcada en una posta de sol sobre les esglésies i els campanars de Porto. Hi havia estat molts cops i des d’allà les opcions es disparaven amb més o menys possibilitats, amb més o menys criteri. Opcions de tornar desesperadament fins a casa. De refugiar-me i dormir durant hores a qualsevol llitera de la ciutat. De llençar la tovallola i trucar algú per plorar durant minuts i minuts. De somriure i cridar. Arribades de diversos tipus i opcions més o menys associades al tipus d’arribada. D’opcions n’hi ha, però la més probable era arribar i tornar relativament aviat. Segur que els dies m’haurien deixat tocat, segur que d’altres hauria valorat l’opció de tornar pedalant, de continuar i de no deixar el viatge. Segur que els quilòmetres m’haurien posat a lloc. Però el lloc és Porto. Avinguda Fernao de Magalhae I toca decidir. Així que decidim. I decidim arriscar una mica més. Provar si la fortuna continua somrient en quilòmetres i bon temps. Continua somrient en carreteres i conductors. Continua somrient i sumant. I continuem, però que tot sigui una mica més difós. Les etapes que no estiguin tan marcades. Les rutes que no siguin tan previsibles. El viatge que sigui una mica més sobre la marxa. Una mica més de risc. La veritat és que tampoc passen tantes coses. La veritat és que hauríem de provocar que passessin més coses. Tot i que tampoc vull que em passi res. Així que entre l’equilibri de voler que em passin coses i de que tot continui tan bé decideixo seguix. I la propera parada pot ser Tui, pot ser Valença, pot ser O Porriño, però sincerament m’agradaria que no fos cap d’aquestes i que tot tingui un toc més d’aventura. Ruta - Valladolid Decisió anada No sé com va començar tot plegat. I tampoc no sé que va ser primer si el viatge, les ganes de marxar, les vacances, la bicicleta, els quilòmetres... Tampoc no sé pas perquè Porto o com va ser la possibilitat de la tornada. De fet, tot està en aquell moment com de vigília quan les decisions no tenen consistència encara i tot és possible i imaginable i divertit i fàcil. De fet, no puc delimitar si va ser durant el novembre o més aviat durant les festes de Nadal. Però durant les festes de Nadal no pot ser perquè ja ho tenia més o menys definit i vaig demanar un regal i ja m'havia començat a enviar mail amb mi mateix amb la ruta (si més no fins a Porto) i ja es definia tot plegat. Per tant, no sé. Però habitualment tot a la vida acaba començant de manera involuntària, poc clara, poc definida i llavors tot acaba situant-se i es transforma en possible i un dia, encara que no t'ho creguis agafes un tren direcció Manresa amb un somriure estrany i un parell de bosses apidura i un gps amb rutes carregades i fred quan encara ni has començat a fer la ruta. Imagina tot el que vindrà. Per tant, millor posar-s'hi. I posar-s'hi. Espera. Abans demanaré un tallat. 9 Caraques. Carrer de les Piques, 17, 08241 Manresa. Pedalem? Per: Jordi Cortinas

Especial Marmotte 2017: Una crònica molt personal

Per: Estel·La Broto A l'últim sprint ho dono tot, superant el dolor del genoll dret. A per totes! Avanço a tothom i entro a meta radiant, escoltant -de fons- els ànims d'alguns companys que ja havien arribat. Just després que soni el xip i em facin baixar de la bici per entregar-me la gorra de finisher començo a plorar i riure desenfrenadament. No ho puc racionalitzar, l'emoció és tan intensa, tan forta... Llavors em calmo una mica, deixo la bici i començo a fer cua per a la pasta party. Apareixen alguns companys, ens abracem i torno a plorar. Mai m'havia sentit així! Una barreja de sentiments i sensacions s'arremolinen dins meu: satisfacció, alegria, orgull, ràbia, cansament, dolor, agraïment,plenitud, felicitat... Poc a poc em vaig calmant però mantinc el subidón de saber que he aconseguit
sobradament el que m'havia plantejati això fa que em senti radiant, com si tot fos
perfecte i la vida fos de color rosa. Sempre em passa el mateix quan faig una marxa! Després de donar-ho tot, en comptes de sentir-me buida em sento desbordant. Tant,que penso que no deu ser bo...El que m'agrada és que sempre sóc capaç de valorar l'esforç realitzat tot situant-lo dintre del que puc donar.
Què diferent és tot això de les sensacions del mateix dia pel matí, abans de la marxa. Sortim de casa a les 6:45h, la marxa comença a les 8h. Baixem de l'apartament en bici. La carretera és impressionant, estem al bell mig dels Alps, enmig d'un bosc frondós. El dia és fred i gris i tenim l'esperança que s'anirà aixecant mica en mica. Arribo pelada de fred a baix. Allà ens trobem ciclistes i més ciclistes, tots els carrers plens. Ja han sortit les dues primeres tongades, ara "només" faltem els que tenim el dorsal des del número 4001 fins al 7500. És una hora en la qual passen mil pensaments pel cap: podré acabar la marxa? Estic prou preparada? Hauria d'haver seguit la dieta que m'havien recomanat des del gener, perquè m'he esperat fins al juny? Em quedaré l'última! Estic súper cansada. Penso en veu alta i em dic "vull que arribi el final del dia per poder anar a dormir". Es podria resumir en que estic cagada de por. Mai he fet una bestiesa així i per tant no sé si ho podré aguantar. Segons l'entrenament que he seguit si que ho podré fer i el que em recomanen els
especialistes és que gaudeixi del camí i dosifiqui sense apretar. Faig un repàs mental de l'itinerari: una estona de pla per escalfar, Glandon (26km amb una pendent mitjana del 6,5%), una estona de pla, Telegraph (12km amb una pendent mitjana del 7%), Galibier (18km amb una pendent mitjana també del 7%), pla, i les postres, Alped'Huez (13km amb una pendent mitjana del 8% però en realitat amb rampes que no baixen del 9% -ales corbes es descansa :) Menjaré: abans de cada port, un gel i omplir el bidó petit amb sals; a dalt de cada port, una barreta i el que calgui (un tros de plàtan, alguns fruits secs). Abans dels dos últims ports també prendré glucosa.
A la sisena hora, una càpsula de cafeïna. Important, pararé a tots els avituallaments per treure'm les sabates i estirar totes les parts del cos. No passaré de determinades pulsacionsa les pujades que no superin el 8%. Ok, tot controlat. Un cop repassat, em tranquil·litzo i em dic: el més important, gaudeix!. Contempla el paisatge i estigues atenta a les persones amb qui et vas trobant.
I llavors comencem...i tot va sobre rodes. M'esperen deu hores de gaudir intensament del moment, d'estar atenta a què necessito, a com vaig, a no apretar per seguir ningú...I cada cop em vaig trobant millor. El primer port el faig molt tranquil·la. El segon i el tercer port els faig increïblement bé. No se'm fan durs i em trobo fantàstica. De fet, avanço a molta gent i penso "com pot ser?". Just abans de l'Alped'Huez em comença a fer mal el genoll dret. Intento no pensar-hi, però cada cop és més intens. De les 21 corbes que té el port (totes elles numerades) amb pendents que oscil·len entre el 9 i el 12% no n'hi ha ni una sola que la pugui fer fent força amb les dues cames.
La cama La cama esquerra és qui fa tota la força, i la dreta només acompanya per tal de fer completar el pedaleig. Al principi, només puc sentir ràbia i ganes de plorar. Començo a veure com tothom m'avança, el ritme és molt baix (5-6km/h). Però si anava tant bé! Com pot ser? Quina merda, aquest genoll! Descanso en un parell de corbes.
Mica en mica accepto la situació. No puc fer marxa enrere, no vull fer marxa enrere, vull acabar. He vingut fins aquí i penso acabar això. És el que hi ha. M'ha vingut així, em toca acceptar-ho i buscar la manera de sentir el mínim dolor possible. Ho vaig trobant i segueixo al meu ritme tranquil fins a dalt...I llavors ja es pot llegir el primer paràgraf!

Ruta de la Plata: 27 de Mayo al 4 de Junio 2016

Por: Enric Mas El haber podido participar en esta marcha, y acabarla, ha sido una buena experiencia. Motivos, un montón. Desde ser el decano biológico del grupo, a ser el que menos tiempo lleva en bici de carretera, menos de cuatro años, para hacer 850 kms, en 8 días seguidos. Nunca lo hice antes. Organizar esto se debe al entusiasmo y tiempo empleado de varios compañeros, Antonio Heredia, Tere Segovia y Juan Antº Rodriguez. El 26 de Mayo volamos a Sevilla con el mínimo equipaje, pues las 15 bicis y más bolsas, ya habían salido de BCN, el día anterior, con una super furgoneta hibrida, también funcionaba con gas, conducida por el incombustible Antonio Casas, Antonio Heredia de copiloto, y Matilde. En Sevilla y con tiempo espléndido, una comida en una terraza a orillas del Guadalquivir, viendo delante, la Torre del Oro y la Giralda, ajustó el ambiente, la cena ya fue por libre. Con acompañantes éramos 18. La primera etapa Sevilla – Monesterio, se calificó a priori de dificultad alta, por sus 1800 m. de desnivel, en unos 95 kms, hay que recordar que hablamos de “cicloturismo”, y no del grupo A. La salida de Sevilla, fue un festival de despistes y medias vueltas, hasta encontrar la ruta a seguir, aunque como visita de ciudad en bici, estuvo muy bien (viva el Garmin y el GPS). No a este nivel, pero esto se repetiría para salir de alguna ciudad grande. De Monesterio a Mérida, el segundo día, unos 110 kms básicamente llanos, acompañados en tramos de una lluvia. Cinco paramos en Almendralejo a reponer fuerzas. Por la tarde visita obligada al conjunto monumental con el anfiteatro y teatro romano, donde en verano se organizan buenos eventos. Fácil recorrido el tercer día a Cáceres. Ciudad patrimonio de la humanidad, declarado por la UNESCO, en 1986, es el tercer conjunto monumental de Europa. Antº Casas y Matilde se preocupaban de buscar el restaurante, reservarlo, etc. De ellos recibimos ánimos, cariño y apoyo, y como no, las reprimendas del Casas, cuando se precisaba, y se precisaba a veces…. En Cáceres apareció en la comida el presidente Luciano y señora, que en coche, irían siguiendo camino hasta Oviedo. Participó como ciclista invitado, Fernando, amigo personal de Quim Fontanals, que entre ellos, y algunos más, nos lo pusieron duro a algunos del dignísimo Grupo C, al cual me honro en pertenecer. A destacar también la otitis que persiguió a Antº Heredia durante toda la ruta, y que pese a ello no le hizo colgar la bici, cuando tenía buenos motivos. También tuvo unos tres pinchazos, solo superados por los cuatro de Antonio Peralta, aunque por motivos varios. La próxima etapa nos llevó a Plasencia, donde la anécdota más destacada, fue el lugar asignado para guardar las bicis, un auténtico “zulo”, dentro del propio Hotel, dada su dificultad de entrada y salida. El quinto día, era la etapa reina, Plasencia-Salamanca, unos 140 kms., y unos 1500 de desnivel. Los Garmins, de los que “tiraban”, dieron 6.45 h. de pedaleo efectivo, para otros, seguro que más.. En esta bonita ciudad, y sobre las 22.30 h., y en un bar recomendado por gente del lugar, un grupo de cinco, recibimos a una radiante Dolors Dot, recién llegada de BCN, vía Madrid, en tren. Compartimos un tapeo de escándalo. Que jamón.. Seguimos a Zamora, paseillo por la tarde. Hubo una mini alarma. Alguién observó la puerta del parking del Hotel totalmente abierta, y allí estaban 15 bicis, ninguna comprada en Decathlon. Empezaron a funcionar los móviles, y traslado de bicis a las habitaciones. Mención especial a Antº Heredia, que llegó a meter cinco en una habitación triple, gracias Antonio. Seguimos a León, poco desnivel, pero 140 kms., más. Se comían cosas buenas de la región, solo mencionaré los huevos estrellados con jamón, para más detalles, contactar con Paco Polo. Finalmente el octavo día llegamos a Oviedo, pero a unos 15 ó 20 kms, de la llegada, descargó un chaparrón, con truenos y granizo, que aparte de la empapada, produjo dos caídas, Fernando y Juan Antº, con obligado abandono del primero. Afortunadamente le confirmaron en Oviedo que la clavícula estaba bien, el resto magulladuras. Animo Fernando. El sábado 4 de Junio, era día libre, el tiempo era nublado, pero los más activos se escaparon hasta Gijón, unos 30 kms, unos se mojaron un poco y los que salieron más tarde, volvieron en tren, pues teníamos la comida de germanor y cloenda. Estupenda comida, compañía, ambiente y propuestas de futuras salidas de este tipo. Mi agradecimiento a todos, veteranos, cracks y masters varios, con los que conviví tan a gusto, aprendí de todos, me “regularon” subiendo a Pajares, gracias a quien el ya sabe. Dediqué las tardes a la fotografía, antigua afición importante, pues durante el día bastante trabajo tenía para seguir a tantos “cicloturistas”, aunque alguna hice. Nos vemos en la carretera.

Crònica sortida especial Garrotxa, 1 de juny 2019

Per: Raúl Torres El passat dia 1 de Juny va tenir lloc la sortida especial planificada pel mes de maig i que havia de tenir com a escenari la meravellosa comarca de la Garrotxa. El motiu pel qual es va celebrar ja entrat el mes de juny és els malsauguris meteorològics previstos per a la seva data oficial de celebració, el 25 de maig. Això va fer, si és impossible, que encara la il·lusió i les ganes de fer l'especial foren més grans, especialment per a un servidor que era la primera vegada que participava en una sortida d'aquest caire, cosaque recomano totalment. Bé doncs, així les coses, citats tots a la gasolinera de la carretera d'Olot a Les Preses ens van trobar 14 socis, que representaven casi tot l'espectre de grups del club, des de l'A fins el C. Una mostra més de la gran heterogeneïtat que governa el nostre club i que denota la seva grandesa. Les opcions eren variades: es podia fer una ruta curta de 100 km i 1200m de desnivell bé una llarga de 150 km i casi 3000m, amb opció a ser retallada a uns no menyspreables 135 km i 2200m. La majoria dels participants ens vam decantar per aquesta segona opció dintre de la ruta llarga, la qual cosa excloïa pujar Bracons al final de la jornada. El dia ens va rebre una mica fresc, ja que a les 8.00 h del matí teníem 16ºC, cosa que va fer que sorgís el primer debat: manguitos, tallavent, totes dues coses alhora o bé capde les dues... possiblement i com veurem més endavant, aquesta darrera opció podia ser la més encertada. Una vegada establert l'escenari de la sortida vam dirigir-nos cap a la població de Banyoles, des la qual i amb el seu majestuós llac com a espectador havíem d'encarar la primera (i per alguns principal) dificultat muntanyosa del dia. Efectivament, l'esperit de Mossèn Cinto Verdaguer ens esperava al cim de Mare de Déu de Mont, una mítica pujada de casi 19 km amb 900 m de desnivell positiu, amb uns 3 km finals que no baixen del 10% en cap moment. Si bé la pujada va ser dura, la recompensa va pagar molt la pena ja que vam poder esmorzar amb unes vistes impressionants de la comarca així com de les comarques colindants. S'ha de dir que el dia volia acompanyar-nos meteorològicament parlant, ja que si bé alguns dubtes es van plantejar en la sortida respecte la temperatura, aquesta va vorejar i per moments superar amb escreix els 30ºC. Una de les primeres anècdotes remarcables va ser que a la pujada l'Alejandro va agafar aigua a la font de Roca Pastora i suposem que la va assecar del tot, ja que a la baixada, quan els gruix dels graciencs vam aturar-nos a omplir bidons ja no en rajava, amb la consegüent cara de sorpresa de l'Alejandro que havia omplert en el mateix lloc feia una hora i mitja escassa. La baixada de Mare de Déu del Mont va ser marca de la casa Solanas. Un sterrato ens esperava amb corbes pronunciades de 180º amb una grava molt particular que va generar certes preocupacions en alguns membres. Cal destacar el neguit de la Montse, que a diferència de la resta de participants, no estava gens preocupada pels desnivells positius, sinó per com serien les baixades (ja voldria jo tenir aquestespreocupacions...!). 34 Els quilòmetres passaven i les cames començaven a fer figa, el grup s'anava trencant i la necessitat d'aigua era patent, amb temperatures que puntualment superaven els 35º. Aquest fet ens va oferir la possibilitat de fer una incursió per la vil·la de Besalú per agafar aigua i de passada gaudir dels seus espectaculars monuments (i no ens referim només als arquitectònics, ja m'enteneu...). En aquest moment ja començava a aclarir-se el final de la jornada ciclista: tres valents membres de l'A es van avançar per tal d'afegir Bracons a la llista de trofeus del dia, mentre que la resta ens vam conformar amb arribar al punt de sortida, amb una micamés de pena que glòria ja que portàvem moltes hores pedalant, bastant distància i un desnivell notable acumulat a les cames. Finalment, dos anècdotes més que cal fer constar: per una banda els valents de l'A, que de tornada es van despistar i van acabar perduts a Olot, amb el resultat d'haver fet un total de 165km (15 més dels previstos). L'altra anècdota és que quan ens vam acomodar en un bar per fer uns entrepans recuperadors i alguna cosa a beure (eren ja quarts de 5 de la tarda), vam tenir la gran satisfacció que ens van posar el final d'etapa del Giro d'Itàlia (una de les etapes més importants d'enguany)... fins que a falta d'1,5km per a la seva finalització, un parroquià que superaria els 80 anys d'edat va decidir canviar de canal per posar MelodiaFM!! No tenim res en contra d'aquesta emissora, però no sembla el més raonable quan 10 integrants d'un club ciclista estan veient el final de l'etapa reina d'una de les tres grans voltes per etapes i en resta 1,5 km. Davant del neguit que ens va ocasionar, l'home va intentar solucionar el problema posant de nou Eurosport, però no ho va aconseguir fins que van passar 5 minuts de l'arribada dels principals corredors... total que el final d'etapa el vam haver de veure des d'una pantalla de mòbil! Bé, aquesta ha estat la crònica, més social que esportiva, d'una sortida especial queen el meu cas ho va ser més que mai en ser la primera. Des d'aquí vull agrair l'esforç de tots aquells que la van fer possible tot esperant que sigui la primera de moltes.

Nuestros lugares míticos: Montserrat

Por: Radboud Bruinsma Algunos dirán que el lugar más mítico en nuestra región, es Montserrat. Eso lo de nuestros lugares míticos no es una ciencia ni una competición. No hace falta hacer una clasificación de 'lo mas mítico!'. Pero cierto, Montserrat da mucha ilusión a todos. Un lugar religioso, pero hasta a los no o menos religiosos, Montserrat impresiona. Se ve de lejos, por su forma particular, su morfología, sus rocas cortadas (por el Ser supremo??), el monte aserrado, Montserrat. Una de mis salidas preferidas pasa al norte de Terrassa por Rellinars, ahí hay unas curvas con una vista fantástica sobre las rocas de Montserrat. Del otro lado, pasando por Els Hostalets de Pierola a Esparraguera, también es impresionante. Historia La leyenda (ver después) habla del año 880 como el del descubrimiento de la imagen de la Virgen. Allí empezó el culto a La Moreneta. Por eso, en 1980 se celebraron los mil años de Montserrat. El monasterio mismo empezó en 1011, más o menos, fundado por un monje de Ripoll. Luego más y más monjes se instalaron. Un mínimum de 12 monjes es requerido para que se considere una abadía. Eso fue en el siglo XII. Luego, en 1410, el monasterio pasó a ser independiente del monasterio de Ripoll. Más tarde se amplió el lugar, con una iglesia románica, un claustro, con patio, gótico, una basílica, el refectorio, la biblioteca, el museo. Hasta el día de hoy se han seguido ampliando las instalaciones, y residen entre 80-90 monjes. En la historia más reciente se podría hablar de esos alemanes (siempre ellos), la guerra civil (siempre eso), pero también de los avistamientos regulares de ovni, por ejemplo el caso de Manises. Fue en 1979, cuando un avión comercial tuvo que aterrizar de emergencia en el aeropuerto 'Manises' de Valencia, Hasta el circuito de Montmelo vemos a la leyenda. En la colina situada a la derecha de la curva 7, se encuentra La Moreneta, una antigua masía que ya existía antes de que se construyese el circuito y que actualmente acoge sus oficinas. Los ciclistas que entrenan los martes y jueves ahí en el circuito llaman a ese subida (la segunda de 3) misma La Moreneta. La Leyenda de la Moreneta. Fue en el año 880, unos pastores que habitaban ahí vieron una extraña luz en el cielo que descendía y desaparecía en el monte. Junto a la luz se escuchaba una melodía. Muchos sábados esos hechos se repitieron. Buscando el lugar donde cesaba la luz, encontraron la Santa Cueva en la que se hallaba la imagen de la Moreneta. Intentaron llevarse la imagen, para trasladarla a Manresa, pero era tan pesada que no pudieron. Entonces decidieron que la Virgen deseaba quedarse allí, y construyeron una capilla. Hasta el día de hoy se puede ver esa luz, los sábados por supuesto. Nosotros sabemos que la luz viene cuando el club de Gràcia sube a Montserrat. Viene de los demarrajes ilustres de Piernas, de las llantas brillantes de Ramiro, pasando por las curvas con elegancia. La luz viene de la cámara de Vicens, viene de la reflexión del sol en el alumunium del bocadillo de Solanas. Ciclismo. Entonces mucho interés tiene esa montaña extraña, y uno de esos es el interés de ciclistas porque vamos, si se puede subir a un lugar en bicicleta, ahí subimos. Además cuando los paisajes valen la pena como es el caso en Montserrat, cuando hay varias posibilidades de variar su salida, volvemos con mucho gusto. Una vez al año, en noviembre, la Federación catalana organiza la Diada Montserratina. Los ciclistas suben a Montserrat para dar las gracias a la Madre de Dios para los hechos de la temporada. Es interesante por el ambiente, y porque paran la carretera para el tráfico. Los que llegan arriba a tiempo (antes que se acaben..) tendrán un pin. La Volta Catalunya pasó varias veces por Montserrat. En 1958 pasaron en la última etapa Berga - Montjuic. En 1995 ganó Laurent Jalabert, llegada arriba. En 2012 subieron y giraban para bajar a Manresa. Levi Leipheimer dejó, en ese etapa, la mejor marca en Strava: 17:31 minutos. Para comparar, los mejores del club en Strava han dejado 23:36 (Javi), 23:46 (Sebastián Grinstein), 23:47 (Sergio Arias). Y mira, la Vuelta España pasará este año, el 31 de agosto, en la etapa de Valls a Igualada. El 31 de agosto es un sábado, el pelotón estará iluminado por las luces de la Virgen…

Nuestros lugares míticos: Mura

Por: Radboud BruinsmaPor: Radboud Bruinsma El segundo de la serie 'lugares míticos' es el pueblo Escondido entre los Mura.
muros, las rocas y los bosques del parque Sant Llorenç del Munt i l'Obac, se
encuentra este pueblo emblemático. Para nosotros la manera mas habitual para
visitar Mura es pasando por Matadepera y el . Es una subida Coll d'Estenalles
agradable, sin rampas duras, con vistas ya interesantes. No obstante es después del coll que el paisaje empieza a ser espectacular! Se entra en un valle de vertientes muy escarpadas, de origen cárstico (un proceso químico, con CO2 y agua). Luego el paisaje se abre, y se puede ver a lo lejos hasta Navarcles, me parece. Fantástico Y poco después bajamos por la izquierda al pueblo de Mura. Tres entradas he probado al pueblo. La primera es la más evidente. La segunda siguiendo la carretera principal hasta el parking más abajo. La última vez que fui, giré mucho antes, a la izquierda, una carretera pequeña, bajando muy fuerte, para llegar a la parte baja del pueblo. Ahí se notan más aspectos del pueblo, más casas, restaurantes pequeños, y callecitas demasiado duras para subir en bici…. …. La única carretera pasando por Mura continua rumbo a Roquefort y Manresa. Historia: Las primeras noticias de Mura son del año 978. Las actividades principales eran la agricultura, la producción de carbón vegetal y el cultivo de la uva. Las uvas se guardaban en cilindros de piedra, que se llaman tinas. Aún quedan más de 100 tinas repartidas entre los pueblos de Mura, Talamanca y Roquefort. Parece que Bodegas Abadal recientemente ha intentado comercializar un vino usando una de esas tinas. Lamentablemente su modesto escritor aún no ha podido probarlo. Más tarde había una fábrica de textil en Mura. Cuando en 1964 ese cerró, el pueblo se vació y las casas fueron consideradas más como segundas residencias. Ciclismo Noticias ciclistas en Mura. La más reciente quizás, en 2017, fue la muerte de un ciclista por golpe de calor, cerca de Mura…. Más alegre es saber que la Ruta Lepertel (la brevette de 200km organizada por nuestro club) pasó algunos años por Mura. En la ruta Lepertel los corredores venian de Manresa y Roquefort, y continuaban por el Coll d'Estenalles. Hay una marcha cicloturista, la Volta Estenalles, el 14 de octubre 2018, pero va de Estenalles a Talamanca sin pasar por Mura. En Strava hay un segmento Escalada de Mura, saliendo de Mura y hasta el Coll de Estenalles, 9.4 km subiendo 381 metros (4%). No menos de 74 personas parte del club de Gracià en Strava han marcado un tiempo aquí. El más rápido unos 25 minutos, el más lento unos 57. A notar que no todos los socios usan Strava y no todos intentan marcar un buen tiempo. Pero, más importante, creo que todos logramos disfrutar este lugar mítico.

Les Dolomites 2009: viure-ho per creure-ho!

Aquest estiu passat sis companys del club hem anat a lluir els colors del Gràcia per les Dolomites i ha estat una vivència inoblidable en tots els sentits. Van ser set dies de ciclisme en els quals vam pujar i baixar molts ports, vam gaudir i vam patir, vam passar fred i calor, dolor i alegries. Tot plegat ens va ajudar a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i alhora ens va servir per saber més coses dels uns i dels altres; i és que la convivència d’aquells jorns ha generat uns forts lligams d’amistat que s’estenen, ara sí, més enllà del ciclisme!

Dit això, també he de comentar que a l’hora de redactar la crònica de l’estada tinc el problema d’haver fet gairebé totes les sortides pel meu compte: m’anava trobant els companys per davant o per darrere però vaig rodar pocs quilòmetres amb ells i, per tant, em costa deixar constància aquí de les seves sensacions. No obstant això, sí que us puc explicar els meus records, ja que ara, quan els dies són més curts i el fred comença a treure el cap, tot sovint em trobo enyorant aquells dies.

L’experiència d’anar amb bici sola per aquelles carreteres, només amb l’ajut del mapa, va ser única. Era un ciclisme sense presses, contemplatiu, sense horaris, en què menjava quan tenia gana i m’aturava quan i on volia; d’aquesta manera, vaig perdre el compte dels quilòmetres de les pujades, dels tornanti que feia, dels ports als quals m’enfilava i dels paisatges que, una vegada i una altra, em deixaven bocabadada! I quins són els millors records? Potser el del primer dia i el del meu primer port dolomític, el Pordoi, per la novetat de l’impacte emocional que em van produir la bellesa de les muntanyes i la duresa del terreny. O potser el del segon dia, quan les Dolomites ens van mostrar la seva vessant més ferotge, amb pluja, llamps i trons pujant el Forcella Staulanza, i més aigua i fred a la baixada. També recordo la meva estupefacció davant les rampes inicials del Tre Cime, l’extrema lentitud amb què pujava i les cares incrèdules però alegres que van fer els companys en veure que havia derrotat el monstre; això va ser un gran premi per a mi. O potser, un bon moment va ser poder gaudir de l’ambient de ciclisme multicultural, relaxat i divertit, que es respirava al refugi de dalt del Falzarego, on literalment hom feia l’agost venent menjar i begudes. Amb tot, mereix un punt i a part l’instant de la primera visió dels darrers famosos tornanti de l’Stelvio i la carretera recargolant-se a la paret de roca que havia d’escalar. I finalment, com si el temps hagués sabut que era el nostre últim dia, una boira baixa, humida i trista va aparèixer dalt del Gavia com un melangiós acomiadament. Però no tot va ser ciclisme; de fet, hi va haver molts moments divertits amb els companys. Al vespre, els sopars eren distesos i parlàvem de les impressions del dia mentre menjàvem de tot i en quantitat, molta quantitat, davant l’atordiment de més d’un cambrer. En acabar de «matar el cuc», sempre sortia la mateixa pregunta: i demà, què toca? Aleshores, el Joan, impassible, feia el desplegament pertinent de mapes i el LLuch, com a bon coneixedor de la zona, explicava els ports; mentrestant, la resta escoltàvem i comparàvem ports i desnivells.

El menjar a Itàlia és una qüestió important i, així, vam tastar innumerables especialitats de pizzes, pastes, paninis i risotos. El Vicens es va descobrir com un autèntic expert en tiramisú i la resta no perdonàvem mai el dolce per rematar els sopars. Igualment, es va establir com a norma fer una cervesa després de sopar a qualsevol dels «molt animats» bars d’Alleghe, la nostra primera seu; i també, el darrer jorn vam celebrar el comiat de les nostres aventures amb un limoncello a la ciutat vella de Bormio. A la tarda, si hi havia temps, anàvem a fer turisme. Un dia vam anar fins a Canazei a la recerca d’un cencerro (capritxos del capità) i vam aprofitar per quedar-nos-hi a sopar. Un altre dia, els companys em van portar a caminar per un lloc espectacular: una gorja enclotada a les roques, per on ells havien passat amb bici al matí camí de la Marmolada, que jo no havia vist. Les altres tardes les vam dedicar a fer passejos pels volts del llac d’Alleghe o pel cas antic de Bormio, que ben bé mereixien un visita acurada. El jorn que vam fer Tre Cime i a la tarda Plan de Corones va coincidir amb una festa de la cervesa al peu d’aquest últim port, al poble de Valdaoro di Mezo, i ens hi vam quedar. Érem prop de la frontera amb Àustria i el sopar va ser a l’estil alemany, amb taules al bell mig de la plaça del poble i amb música en viu de fons. Mereix una menció especial l’ascensió a Plan de Corones, que jo vaig optar per fer-la, molt sàviament, en cotxe de recolzament. La primera part era un port normal però els quilòmetres finals eren un camí de terra que s’enfilava per una pista blava d’esquí! Res no va fer desistir els companys i entre derrapades i alguna que altra caminada, van aconseguir arribar a dalt. Ja ho dic jo que el Gràcia, amb bici, té pocs aturadors.

Tot i que vam passar tota una setmana a l’alta muntanya dolomítica, vam tenir molt bon temps. Només ens va ploure dos dies i la pluja no ens va fer renunciar a sortir amb bici; ben al contrari, ens va donar motius per explicar més anècdotes. El dia de la tempesta i en vista del caire que prenia el temps, el Joan, l’Antonio i el Joan Manel van optar per parar una mica al refugi de dalt del Forcella Staulanza. Va resultar que no era el lloc més adequat per aturar-se –xops, bruts i gelats com estaven–, ja que era un establiment d’un cert nivell, cosa que va quedar demostrada amb el preu que els van cobrar per un strudel. Al cap de més d’una hora i un cop folrats i revestits de diaris per tot arreu, van sortir del refugi i, a la fi, van arribar a destinació quan la resta ja érem al bar de davant l’hotel, dutxats i reposant forces.

L’altre dia de pluja va ser el de l’etapa del Gavia i el Mortirolo. El Lluch i el Joan Manel van tenir la pitjor experiència del viatge pocs quilòmetres abans de coronar el Gavia: es van trobar amb un túnel d’uns 500 metres amb corba i sense il·luminar, fet que el fa molt perillós. A més, quan hi van passar, hi havia molta boira, de manera que la llum exterior reflectida a la paret del final gairebé no es veia. La vivència de no veure-hi res a dins va ser esborronadora i angoixant, i més quan van veure que dos llums que venien de cara es van convertir en quatre: un conductor sonat es va atrevir a fer un avançament dins el túnel! Per sort, no va succeir res per lamentar i la resta de companys, que venien de fer el Mortirolo, van travessar el túnel amb molta més claror diürna i escortats pels llums del cotxe del LLuch. Pel que fa a l’Antonio, el més jove del grup, crec que va gaudir molt de les vacances. Amb la bici anava sobrat, mai no en tenia prou i sempre volia fer més i més ports. A més, encara que plogués, qualsevol etapa li semblava fantàstica i mai donava la sensació d’estar cansat ni tampoc feia mala cara. Tot un crack. I el Vicens li anava al darrere. Ha fet un reportatge fotogràfic i de vídeo que no crec que cap club ciclista tingui res semblant. El vídeo que va filmar al Tre Cime, amb el Joan de protagonista absolut, ha tingut innumerables visites a Internet i aquest lloable esforç que va fer ha permès que tothom pugui gaudir de la ruta com si hi hagués estat.

Nois, això hem de repetir-ho, i ben aviat; i els qui no vau tenir l’oportunitat de venir, no deixeu escapar la propera incursió dolomítico-alpina que s’organitzi. DOLOMITES 2009

Etapa 1 2/8 do
Alleghe-Passo Pordoi-Passo Sella-Passo Gardena-Corvara-Passo Campolongo-Arabba-Alleghe
106km – 2516m de desnivell

Etapa 2 3/8 lu
Alleghe-Agordo-Forcella Aurine-Gosaldo-Agordo-Passo Duran-Dont-Forcella Staulanza-Selva di Cadore-Alleghe
103km -2618m de desnivell

Etapa 3 4/8 ma
Alleghe-Caprile- Sottoguda-Passo Fedaia(Marmolada)-Canazei-Moena-Passo San Pellegrino-Passo di Valles-Cencenighe-Alleghe
100km – 2713m de desnivell

Etapa 4 5/8 mi
Primera part: Cortina-Passo Tre Croci-lago Misurina-Tre Cime di Lavadero-Cortina
Segona part: Valdaora di Mezzo-Passo Fúrcia-Plan de Corones-Valdaora di Mezzo
84km – 2694m de desnivell

Etapa 5 6/8 ju
Alleghe-Caprile-Arabba-Passo Campolongo-Corvara-La Villa-Passo Valparola-Pocòl-Passo Guiau-Colle de Santa Lucia-Caprile-Alleghe
105km – 2675m de desnivell

Etapa 6 7/8 vi
Prato allo Stélvio-Passo Stélvio-Santa Maria in Mustiar-Glorenza-Prato allo Stélvio
64km – 1800m de desnivell

Etapa 7 8/8 sa
Bormio-Gròsio-Mazzo di Valtellina-Passo di Mortirolo-Monno-Ponte di Legno-Passo di Gàvia
87km – 3194m de desnivell

Bicicletada i turisme per Etiòpia

Fotografies: Ariadna Cotén Text: Eduard Bernadich La crònica comença amb agraïments: a l’Antonio Toribio per cedir una bici al Bassols; al Diego d’Orbea, per les “capses”, a l’Antonio ( parent del Bassols ) que ens porta les màquines a l’aeroport la diada de la castanyada i a l’Ernest, per la seva inestimable col·laboració com a mecànic. L’objectiu del viatge és pedalar i fer turisme per Etiòpia, un país mític de l’Àfrica Oriental. Aquest cop som poquets graciencs, però molt motivats: l’Ariadna, en Juanmi Bassols i jo mateix. Fem escala al Caire i compartim uns quants panellets amb el Josep, un ciclista solitari que vol recórrer Zimbabwe. Amb lleganyes als ulls agafem el vol de mitjanit cap a Addis Ababa, i hi arribem a la matinada. Ens hostatgem a l’hotel recomanat per la “Lonely Planet”, però ens trobem amb una bírria d’habitació (en Juanmi vol marxar). Dormim unes quantes horetes i més tard fem una volta per Addis. És la típica ciutat africana, és a dir, lletja com un pecat, amb gratacels, cabanyes, turons amb carrers absurds i molta brutícia. El més destacable és la catedral (un lloc de pau enmig la marabunta) i el Museu Nacional, amb l’esquelet de l’australopitecus Lucy. L’endemà ens llevem aviat i pedalem pels carrers de la capital fins a l’estació d’autobusos. L’escena és dantesca: centenes d’autocars petits i grans intentant sortir de l’estació alhora. Pactem preu “de blanc” amb el xofer i el bus enfila cap al “Tarmaber Pass”, un coll de 3250 m a partir del qual iniciem la bicicletada. En arribar, muntem les bicis i ens deixem caure fins a la cota 1200... és una regió musulmana on tot és més sec però verdet, ja que tot just comença l’època seca. A la carretera es veuen camells, rucs, ramats de cabres i vaques i un munt de gent; això sí, cotxes, només els de d’ajuda humanitària. Ens convertim en “farengi” (forasters) i els nens surten de sota les pedres cridant: farengi, “you, you”, “give me money”, “pen” o l’absurd “where are you going” (fins i tot un nano li diu a l’Ariadna “ I love you so much”). Des d’ara saludarem a mansalva amb el mot “Salam”. L’etapa és “només” d’uns 105 Km, però la calda i uns quants repetxons fan que el Joan i jo arribem justets a un bar, on ens recuperem amb Coca-cola i Mirinda (i de pas ens informen de la victòria del Barça sobre l’Espanyol). Unes poques milles, sempre en bon asfalt, i arribem a l’hotel d’Ataya. El lloc és infecte i al llit de l’Ariadna s´hi fa un forat de mig metre! La nova jornada comença d’hora, però això no ens estalvia una calor de pebrots. Per la carretera no deixem de saludar a tort i dret i, com que de fet som els únics blancs, ens miren com si fóssim alienígenes. Si parem a fer un cafè (boníssims!) ve mig poble a veure’ns i fer conversa. El tram en bici acaba a la vila i coll de Combolcha (1850 m) després d’uns 115 Km. Allà agafem un bus a Dessie i un altre a Woldiya on descansarem en una magnífica habitació. Dormim com a soques tot esperant l’etapa reina. La nova etapa té un objectiu clar: pujar un coll de 3550 m que ni tant sols té nom! Des de Woldiya (uns 1800 m) pugem i pugem per rampes de nassos fins que el Bassols se n’atipa i puja el bus (quedem al primer poble després del cim). L’Ariadna i jo aconseguim arribar a dalt a pas de tortuga (en total uns 65 Km). Mentrestant, en Juanmi ha estat “adoptat” per una família etíop que el tracta a cos de rei; i bus que passa, bus que l’informa de la situació exacta del dos farengis ciclistes. Agafem al vol un minibus turístic, ens retrobem amb el Juanmi que s’acomiada emotivament de la seva “nova família” i marxem de pet cap a Lalibela. Sopem com a caníbals al restaurant de la “Mamma” (els dinars ciclístics eren poc més que galetes i pa etíop). Lalibela (2900 m) és un lloc impressionant: té una dotzena d’esglésies cristianes etiòpiques monolítiques – o sigui excavades en roca – úniques al món. L’alçada dels temples arriba a 30 m, i tot picat amb martell i cisell! Les pintures kitsch que contenen són sensacionals, amb motius bíblics i escenes de St. Jordi matant el drac (canviant de tema, la cervesa St. Georges molt bona). L’església de Bete Gyorgis, excavada en creus concèntriques ens posa la pell de gallina i molt més. Dos detalls curiosos: el primer és que per visitar els temples cal portar guia i senyora de les sabates (cal entrar a les esglésies descalç i una dona ordena i vigila el calçat); el segon ja és al·lucinogen: a l´hostal de Woldiya deixem roba tirada per terra per donar i ens truquen per telèfon a diferents hotels fins localitzar-nos i dir-nos que ens l’ hem oblidat! Un dia més i el mateix guia i minibús que portem des del “gran coll” ens transporta cap a Bahir Dar. Durant el trajecte parem a veure una celebració cristiana en què els feligresos aplaudeixen fervorosament el mossèn. Bahir Dar és una ciutat bonica (pels estàndards africans), emplaçada a la riba del gran Llac Tana. L´hotel que ens recomana el guia té unes bones habitacions i fins i tot piscina (de més de 35 m de llargada) amb un color sospitós. De nit sopem en un restaurant “guai” (però molt barat, com tots) al costat del llac. Demanem i ens bevem un vi negre etíop que ens recorda el d’Armènia (una merdúfia, vaja). A l´hotel fem uns nous amiguets: uns quants escarabats recorren el terra i llits de l’habitació. Un altre dia més i amb la sortida del sol esmorzem per fer la darrera etapa en bici fins a les cataractes de Nil Blau. Seran uns 70 km planers i aparentment senzills de fer... fals com un Judes! La pista té un munt de pedrots i quan passa un camió quedes de pols fins a les orelles. Les cascades són magnífiques tot i la presència d’una presa al costat i que ja no estem a l’època plujosa. És l’únic lloc on trobem “molts” turistes (no arriben ni a 90 persones). La tornada en bici a Bahir Dar es complica: còdols, calor i pols. L’Ariadna pedala per l’extrema dreta de la pista i acaba de morros per terra (per sort tan sols amb uns pocs blaus a les mans i contusió feble en un genoll). Malgrat tot, estem molt contents, la gent ha sigut sempre molt amable i ningú no ens ha tirat pedres: se’ns deia que a moltes carreteres els nois llençaven rocs als ciclistes. Al vespre lliurem les nostres bicicletes a una ONG que cuida orfes, nanos que vivien al carrer, noies que havien estat prostitutes...el director ens fa molt bona sensació. Alliberats de les bicis (quin descans!), l’endemà anem a Gondar, un altre lloc increïble, amb l’Església fortificada d’ Inda Selasie que té un interior que ben bé podríem anomenar la capella Sixtina de l’art etíop i uns castells palaus al·lucinants. Ens porten a dinar a un lloc que té un bon bufet i unes cambreres molt bufones. Ja de tornada a Bahir Dar, en Bassols passa la nit del lloro amb diverses vomitades que el deixen trencat. Al matí següent es queda a l’hotel ben pansit mentre l’Ariadna i jo fem una volta en barca pel Llac Tana i les seves illes amb monestirs. Paguem també uns diners pel Joan, ja que segons el barquer havíem reservat per a tres i un ha estat “desqualificat”. El grup turístic de la barca és molt heterogeni (etíops de casa bona, un argentí i una finesa amb cara d’esquimal). Visitem un parell de monestirs (i res més perquè demanen massa calerons). A la tarda i amb en Juanmi mig groc agafem un vol intern cap a Addis, la qual cosa ens “salva” d’un viatge en autocar de, com a mínim, dotze hores. És un avió d’hèlix i el pilot abans de sortir, s’entreté girant-les ( ui, ui, ui! ). El vol és molt tranquil i ja a la capital, amb en Bassols una mica més recuperat, només ens queden un parell de vols a Barcelona on arribarem al migdia del 10 de novembre amb cansament, però molt feliços d’haver fet un gran viatge. Per acabar, voldria comentar que tot i la misèria imperant i que molta gent viu amb tan sols 2 € al mes, hem vist un poble digne, molt rialler i simpàtic, forjat en uns paisatges i uns mites formidables (i el que no hem vist: Axum, el relleu de “far west” del Tigray, les muntanyes Simien, el desert Afar, les tribus del sud...) i on les collites, les pluges i la pau dels darrers anys han evitat la fam. Si de veritat voleu ajudar Etiòpia, visiteu-la, no us en penedireu. Us volem fer cinc cèntim de la ONG a la que varem donar les bicicletas a Etiopia, ja que ens van demanar que féssim la màxima difusió de les seves activitats i perquè ens van semblar molt seriosos, implicats i compromesos. HA-Orphan children save & teaching organization (HA-OCST) és una organització etíop fundada el 2002 per Alehubel Alemaw Bizuneh, i es troba a la ciutat de Barhir Dar, dins la regió de Amhara. L’ONG treballa amb orfes i nens vulnerables proporcionant-los material educatiu, menjar i roba, allotjament i cura i suport psico-social i legal. També treballa amb dones joves prostitutes oferint ajuda mèdica i prevenció de malalties sexuals, donant-los allotjament, educació especialitzada i capacitant-les en noves professions. Actualment l’organització compta amb 37 voluntaris etíops i d’arreu del mon i rep donacions d’habitants de la regió en forma de roba, aliments, materials de construcció, etc. i te acords amb els restaurants de la ciutat per rebre menjar. Les seves principals necessitats són econòmiques ja que han de pagar el lloguer i el manteniment dels pisos on viuen els nois i joves, els quals resulten fonamentals perquè puguin iniciar una nova vida amb un futur fora dels carrers. Ara que arriben aquestes dates de Nadal on tots intentem ajudar-nos una mica més els uns als altres, us animem a que recolzeu a aquests valents que volen donar un futur dins la seva ciutat i al seu país als més desafavorits. Penseu que amb una petita aportació ja es pot fer molta feina a Etiòpia i en aquest cas l’ajut és directe i sense cap intermediari. Trobareu tota la informació a http://www.haocst.org.et/ i el compte per enviar ajuts és Commercial Bank of Ethiopia, Donarber Branch, Bahir Dar, Ethiopia, compte num.730c01000024. Gràcies i salut! Edu, Juanmi i Ariadna

Camino de Santiago

Juan A. Rodríguez Un sueño convertido en realidad. Un grupo de amantes de la bici que se entrecruzan saludos formales una mañana de junio en la salida de Barcelona y finalizan una semana después en la Plaza del Obradoiro fusionados en un abrazo y llorando de alegría. Más de 800 kms conducidos a velocidad de crucero por expertos que se centran en el rendimiento del grupo antes que en el personal. Mas de 8.000 metros de ascensión por puertos que mas que temibles se han convertido en asequibles. Me han enseñado que tanto el puerto del Perdón, como la Pedraja, la Cruz de Hierro, Piedrafita, o el alto del Pollo son subidas que disponen de falsos llanos en los que te puedes recuperar y seguir la ruta sin grandes dificultades. Todo ello con la asistencia del grupo de apoyo: las xic@s Matilde, Albertina y Carmen que acompañadas por el jefe Antonio supervisaban, aconsejaban, te daban agua, fruta fresca en las paradas, sacaban fotos, conseguían los tampones de la guía al paso por lugares emblemáticos, gestionaban las habitaciones en los hoteles antes de tu llegada... Todo para hacer la vida más agradable. Sin olvidar los paseos por las diferentes ciudades, las comidas regionales, tapeos en pulperías, cenas aderezadas de adecuados “caldos”, lo que aportaba un ambiente inigualable con chistes, chascarrillos, risotadas, cantos regionales....
En fin, un privilegio, una semana sensacional durante la que un discreto grupo de conocidos se ha convertido en un grupo de amigos inolvidables. Un fuerte abrazo para todos.

Jaume Raventós
Hola soy Jaume Raventós, el crac. Para mí este Camino de Santiago ha significado, aparte de muchas emociones, conocer gente estupenda. Además, el apóstol Santiago me ha dicho que se lo ha pasado estupendamente con este grupo tan cojonudo. Un abrazo para todos.

Quim Fontanals
Només pensar o parlar del Camí de Santiago el cor em batega més fort...
Quin sentiment en tinc! quin record tant punyent!
Ens hem esforçat, hem rigut i ens hem estimat molt i molt
He tingut uns companys excepcionals que en tot moment m'han fet sentir volgut.
L'experiència de fer tants km. plegats, inoblidable per mi!
Tot fent camí, dins del "pelotón" em queia la bava ... amb vosaltres era un ciclista!
La propera vagada os faré relleus!!!
Les llàgrimes a l'entrada de la plaça Obradoiro no les puc explicar ...
i les recordaré sempre.
Hay un lugar enorme dentro de mi corazón para cada uno de vosotros.
Sinceramente quiero daros un abrazo muy fuerte y tengo un deseo grande de poder compartir, estar y correr en bici, juntos.
Tere, Paco, la próxima vez dormiremos juntos!!
Visca CC GRACIA !!!
Es una passada!!

Manel Velaure
Una semana de camino y ocho días de convivencia han dejado una sonrisa en nosotros que brota en cuanto nos vemos.
Receta.
Ingredientes.: tolerancia, comprensión y solidaridad en grandes dosis.
Unos toques de humor.
Servido calentito. Todos alrededor del mantel.

Crònica d’un dels possibles viatges a Vietnam

1. A les noticies del matí d'un dia de finals d'agost anunciaven que els països asiàtics (Tailandia, Japó, Xina i Vietnam, entre d'altres) havien estat les destinacions, de fora d'Europa, preferides pels catalans. La baixada del preu del combustible i consegüentment del preu dels vols i la inseguretat aparent de destinacions fins fa anys preferents com ara Turquia i altres països de l'Orient Mitjà podrien ser algunes de les causes més probables 2. Un migdia (a les 10 AM de Vietnam) d'un divendres de mitjans d'agost. 37 graus i un 94% d'humitat. El cel mig tapat d'aquesta capa densa i tan habitual d'un color entre blavós i gris. Ens hem aturat dalt d'un petit turó abans de creuar un dels llarguíssims, cabdalosos i serpentejants rius d'aquest país a la ribera del qual trobem la ciutat de Hoa Binh. Sembla increïble la capacitat del cos d'adaptar-se a beure prop de 6 i 7 litres diaris de líquid -aigua, cervesa, refrescs diversos (te verd, beguda d'aloe, Red Bull versio tailandesa (molt més vigorosa)- així com els caldos i sopes amb noodles- sense pràcticament passar per l'urinari. I de vestir una roba sempre xopa de la teva suor o de la pluja. Aquesta pluja de tormenta breu però imparable que molts dies et podia sorprendre mentre compraves fruita al carrer, pedalant sobre la bici, o en plena nit: mentre lluitaves per tornar a conciliar la son interrompuda per un ventilador sorollós i a tota maquina de l'habitació a un dels NHA NGHIS (o cases de cites que hi ha a tots els pobles i que són la solució més senzilla per a pernoctar als pobles i ciutats no turístiques). 3. El concepte totalment nou i revolucionari per a un ciclista occidental (en aquest país que com la Xina s'hi esforça en arribar a un sincretisme sorprenent entre el comunisme més caspós i publicitari i el capitalisme més seductor però eteri) és el de fluir en el trànsit com una gota d'aigua flueix enmig d'un riu (ja sigui d'aigues braves o calmades). L'anarquia com a sistema d'organització social deixa de ser una quimera en comprovar com s'autoregula la circulació tant a les grans ciutats com a les carreteres menys transitades de les muntanyes. Les convencions com ara els semàfors, el pas de vianants, les línies continues son mers ornaments dels carrers, avingudes i carreteres. El soroll continu dels clàxons són l'ùnica senyal que arribes a comprendre clarament. Serveix per a identificar la intenció dels vehicles ("-Passo!" És el que ve a dir qualsevol moto, cotxe, o camió en avançarte, en incorporar-se o fer alguna maniobra imprevisible). 4. Uns nens que s'incorporen a la nostra travessa esprintant amb la seves senzilles i antigues bicisi fins al final del poble, del seu límit habitual de jocs infantils. I és que la carretera és l'autèntica àgora, la plaça i espai públic a on vendre, cuinar, menjar, rondinar, xafardejar o mandrejar a les hores més calurose 5. Baixar del mític tren que uneix Hanoi amb Lao Cai (ciutat més propera a la bellíssima i muntanyosa regió de Sapa, al nord del Vietnam). És primera hora del matí després d'una nit de defensar-nos del temible aire condicionat (en aquestes latituds de vegades sembla que és símbol d'estatus i poder adquisitiu estar en un cotxe, a l'habitació d'un hotel o en un tren a la temperatura més baixa possible). Com es pot suposar fer una disquisició sobre l'impacte ambiental, la sostenibilitat energètica,etc.. està fora de lloc. Estem parlant d'estatus!. El mític tren ha estat un continu bamboleig. Innombrables vegades el cos quedava suspés sobre la llitera, durant un segon, per culpa d'una suspensió i un estat dels rails precari. Ha plogut!. Ha plogut molt.! Descarreguem sota la pluja. Sota la pluja ens comuniquen que la carretera per arribar a la nostra destinació està tallada. Hi ha hagut esllavissades i inundacions. Sota la pluja anem a comprovar que és impossible el pas. Sota la pluja contemplem l'espectacle dantesc. Una excavadora maniobrant nerviosa però eficaçment mentre centenars de motos amb els motors encessos esperen impacientment qualsevol petita escletxa entre el fang per passar a l'altra banda. Sota la pluja tres adolescents miren amb impotència, incredulitat i ràbia l'escena mentre esperen al costat de les parets derru 6. Percebre, mentre avancem lentament amb les bicicletes, una energia especial passat un pont mòbil de barcasses. Trobar monuments funeraris, així com pagodes, esglesies catòliques, temples budistes escampats per un territori de marismes. L'aigua estancada, trànsit escàs, penyes de grans dimensions i embolcallades per una vegetació rica i insaciable s'escampen sobre la planície de Nin Binh. La regió on el temps està aturat per, segons ens exliquen, establir contacte amb el passat i el futur, amb els morts i amb els que estan per nèixer. 7. Comprovar que en el minúscul maleter del minibús que ens ha de portar fins a l'illa de Cat Ba i la badia de Halong només hi ha espai per una bicicleta i dos rodes. Diligentment, el conductor reubica les tres bicis restants a la darrera filera de seients a l'interior del vehicle. Ningú se sorpren. Vietnam és practicitat I intercanvi. És buscar solucions i improvisar amb allò disponible. 8. A la intensissíma Hanoi barbers a les voreres i miralls penjant a les parets. Restaurants que consisteixen a 2 o 3 taules baixes i tamburets de plàstic blau. Al costat una dona que remena una olla que bull sobre un foc instal·lat de manera molt poc consistent sobre la vorera. Bars per prendre cervesa a la vorera. Motos a centenars a la vorera. Parades de verdures, de fruita, de carn, de fideus, de begudes… a la vorera. A la vorera tot excepte els vianants que acostumen a ser turistes perque no fan servir la moto. 9. Una excel·lent combinació: el ritme pausat, progressiu de la bicicleta a un país que no s'atura, molt dinàmic. Excepte en aquells moments del migdia (l'hora de la migdiada, de la contemplació sota un sol implcacable) en que ens aturàvem a prendre un suc de canya de sucre a qualsevol casa que disposés d'una màquina per expremer la canya. Camioners, ciclistes i mandrosos degustem el pas d'aquestes hores tan pesades conjuntament. I un consell, millor compartir aquest suc que el licor d'arrós servit des d'una garrafa de cinc litres ja avançada la nit! Sergi Díaz, Estel·la Broto, Laura Vaquè i Vicens Bruguera

©2020 por Club Ciclista Gràcia. Creada con Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now