Les Dolomites 2009: viure-ho per creure-ho!

Aquest estiu passat sis companys del club hem anat a lluir els colors del Gràcia per les Dolomites i ha estat una vivència inoblidable en tots els sentits. Van ser set dies de ciclisme en els quals vam pujar i baixar molts ports, vam gaudir i vam patir, vam passar fred i calor, dolor i alegries. Tot plegat ens va ajudar a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i alhora ens va servir per saber més coses dels uns i dels altres; i és que la convivència d’aquells jorns ha generat uns forts lligams d’amistat que s’estenen, ara sí, més enllà del ciclisme!

Dit això, també he de comentar que a l’hora de redactar la crònica de l’estada tinc el problema d’haver fet gairebé totes les sortides pel meu compte: m’anava trobant els companys per davant o per darrere però vaig rodar pocs quilòmetres amb ells i, per tant, em costa deixar constància aquí de les seves sensacions. No obstant això, sí que us puc explicar els meus records, ja que ara, quan els dies són més curts i el fred comença a treure el cap, tot sovint em trobo enyorant aquells dies.

L’experiència d’anar amb bici sola per aquelles carreteres, només amb l’ajut del mapa, va ser única. Era un ciclisme sense presses, contemplatiu, sense horaris, en què menjava quan tenia gana i m’aturava quan i on volia; d’aquesta manera, vaig perdre el compte dels quilòmetres de les pujades, dels tornanti que feia, dels ports als quals m’enfilava i dels paisatges que, una vegada i una altra, em deixaven bocabadada! I quins són els millors records? Potser el del primer dia i el del meu primer port dolomític, el Pordoi, per la novetat de l’impacte emocional que em van produir la bellesa de les muntanyes i la duresa del terreny. O potser el del segon dia, quan les Dolomites ens van mostrar la seva vessant més ferotge, amb pluja, llamps i trons pujant el Forcella Staulanza, i més aigua i fred a la baixada. També recordo la meva estupefacció davant les rampes inicials del Tre Cime, l’extrema lentitud amb què pujava i les cares incrèdules però alegres que van fer els companys en veure que havia derrotat el monstre; això va ser un gran premi per a mi. O potser, un bon moment va ser poder gaudir de l’ambient de ciclisme multicultural, relaxat i divertit, que es respirava al refugi de dalt del Falzarego, on literalment hom feia l’agost venent menjar i begudes. Amb tot, mereix un punt i a part l’instant de la primera visió dels darrers famosos tornanti de l’Stelvio i la carretera recargolant-se a la paret de roca que havia d’escalar. I finalment, com si el temps hagués sabut que era el nostre últim dia, una boira baixa, humida i trista va aparèixer dalt del Gavia com un melangiós acomiadament. Però no tot va ser ciclisme; de fet, hi va haver molts moments divertits amb els companys. Al vespre, els sopars eren distesos i parlàvem de les impressions del dia mentre menjàvem de tot i en quantitat, molta quantitat, davant l’atordiment de més d’un cambrer. En acabar de «matar el cuc», sempre sortia la mateixa pregunta: i demà, què toca? Aleshores, el Joan, impassible, feia el desplegament pertinent de mapes i el LLuch, com a bon coneixedor de la zona, explicava els ports; mentrestant, la resta escoltàvem i comparàvem ports i desnivells.

El menjar a Itàlia és una qüestió important i, així, vam tastar innumerables especialitats de pizzes, pastes, paninis i risotos. El Vicens es va descobrir com un autèntic expert en tiramisú i la resta no perdonàvem mai el dolce per rematar els sopars. Igualment, es va establir com a norma fer una cervesa després de sopar a qualsevol dels «molt animats» bars d’Alleghe, la nostra primera seu; i també, el darrer jorn vam celebrar el comiat de les nostres aventures amb un limoncello a la ciutat vella de Bormio. A la tarda, si hi havia temps, anàvem a fer turisme. Un dia vam anar fins a Canazei a la recerca d’un cencerro (capritxos del capità) i vam aprofitar per quedar-nos-hi a sopar. Un altre dia, els companys em van portar a caminar per un lloc espectacular: una gorja enclotada a les roques, per on ells havien passat amb bici al matí camí de la Marmolada, que jo no havia vist. Les altres tardes les vam dedicar a fer passejos pels volts del llac d’Alleghe o pel cas antic de Bormio, que ben bé mereixien un visita acurada. El jorn que vam fer Tre Cime i a la tarda Plan de Corones va coincidir amb una festa de la cervesa al peu d’aquest últim port, al poble de Valdaoro di Mezo, i ens hi vam quedar. Érem prop de la frontera amb Àustria i el sopar va ser a l’estil alemany, amb taules al bell mig de la plaça del poble i amb música en viu de fons. Mereix una menció especial l’ascensió a Plan de Corones, que jo vaig optar per fer-la, molt sàviament, en cotxe de recolzament. La primera part era un port normal però els quilòmetres finals eren un camí de terra que s’enfilava per una pista blava d’esquí! Res no va fer desistir els companys i entre derrapades i alguna que altra caminada, van aconseguir arribar a dalt. Ja ho dic jo que el Gràcia, amb bici, té pocs aturadors.

Tot i que vam passar tota una setmana a l’alta muntanya dolomítica, vam tenir molt bon temps. Només ens va ploure dos dies i la pluja no ens va fer renunciar a sortir amb bici; ben al contrari, ens va donar motius per explicar més anècdotes. El dia de la tempesta i en vista del caire que prenia el temps, el Joan, l’Antonio i el Joan Manel van optar per parar una mica al refugi de dalt del Forcella Staulanza. Va resultar que no era el lloc més adequat per aturar-se –xops, bruts i gelats com estaven–, ja que era un establiment d’un cert nivell, cosa que va quedar demostrada amb el preu que els van cobrar per un strudel. Al cap de més d’una hora i un cop folrats i revestits de diaris per tot arreu, van sortir del refugi i, a la fi, van arribar a destinació quan la resta ja érem al bar de davant l’hotel, dutxats i reposant forces.

L’altre dia de pluja va ser el de l’etapa del Gavia i el Mortirolo. El Lluch i el Joan Manel van tenir la pitjor experiència del viatge pocs quilòmetres abans de coronar el Gavia: es van trobar amb un túnel d’uns 500 metres amb corba i sense il·luminar, fet que el fa molt perillós. A més, quan hi van passar, hi havia molta boira, de manera que la llum exterior reflectida a la paret del final gairebé no es veia. La vivència de no veure-hi res a dins va ser esborronadora i angoixant, i més quan van veure que dos llums que venien de cara es van convertir en quatre: un conductor sonat es va atrevir a fer un avançament dins el túnel! Per sort, no va succeir res per lamentar i la resta de companys, que venien de fer el Mortirolo, van travessar el túnel amb molta més claror diürna i escortats pels llums del cotxe del LLuch. Pel que fa a l’Antonio, el més jove del grup, crec que va gaudir molt de les vacances. Amb la bici anava sobrat, mai no en tenia prou i sempre volia fer més i més ports. A més, encara que plogués, qualsevol etapa li semblava fantàstica i mai donava la sensació d’estar cansat ni tampoc feia mala cara. Tot un crack. I el Vicens li anava al darrere. Ha fet un reportatge fotogràfic i de vídeo que no crec que cap club ciclista tingui res semblant. El vídeo que va filmar al Tre Cime, amb el Joan de protagonista absolut, ha tingut innumerables visites a Internet i aquest lloable esforç que va fer ha permès que tothom pugui gaudir de la ruta com si hi hagués estat.

Nois, això hem de repetir-ho, i ben aviat; i els qui no vau tenir l’oportunitat de venir, no deixeu escapar la propera incursió dolomítico-alpina que s’organitzi. DOLOMITES 2009

Etapa 1 2/8 do
Alleghe-Passo Pordoi-Passo Sella-Passo Gardena-Corvara-Passo Campolongo-Arabba-Alleghe
106km – 2516m de desnivell

Etapa 2 3/8 lu
Alleghe-Agordo-Forcella Aurine-Gosaldo-Agordo-Passo Duran-Dont-Forcella Staulanza-Selva di Cadore-Alleghe
103km -2618m de desnivell

Etapa 3 4/8 ma
Alleghe-Caprile- Sottoguda-Passo Fedaia(Marmolada)-Canazei-Moena-Passo San Pellegrino-Passo di Valles-Cencenighe-Alleghe
100km – 2713m de desnivell

Etapa 4 5/8 mi
Primera part: Cortina-Passo Tre Croci-lago Misurina-Tre Cime di Lavadero-Cortina
Segona part: Valdaora di Mezzo-Passo Fúrcia-Plan de Corones-Valdaora di Mezzo
84km – 2694m de desnivell

Etapa 5 6/8 ju
Alleghe-Caprile-Arabba-Passo Campolongo-Corvara-La Villa-Passo Valparola-Pocòl-Passo Guiau-Colle de Santa Lucia-Caprile-Alleghe
105km – 2675m de desnivell

Etapa 6 7/8 vi
Prato allo Stélvio-Passo Stélvio-Santa Maria in Mustiar-Glorenza-Prato allo Stélvio
64km – 1800m de desnivell

Etapa 7 8/8 sa
Bormio-Gròsio-Mazzo di Valtellina-Passo di Mortirolo-Monno-Ponte di Legno-Passo di Gàvia
87km – 3194m de desnivell

©2020 por Club Ciclista Gràcia. Creada con Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now